La incapacitat temporal, regulada en els articles 169 i següents del TRLGSS, és una prestació contributiva de la Seguretat Social per als treballadors que, a conseqüència d'una malaltia o un accident, siguin comuns o professionals, perden temporalment la capacitat de treball i reben tractament mèdic i, si escau, rehabilitador fins al moment en què recuperen aquesta capacitat. D'altra banda, des del punt de vista laboral, la incapacitat temporal és una de les causes de suspensió del contracte de treball, recollida en l'article 45.1.c del TRLET.
Per tant, quan una persona es troba en situació d'incapacitat temporal, cessa també temporalment l'obligació de prestar serveis en l'empresa o administració pública i queda suspès el vincle contractual que els uneix. No obstant això, a la pràctica és freqüent que continuï havent-hi comunicacions entre les parts, a vegades de caràcter informal i en el marc propi de l'interès personal que puguin tenir les persones que gestionen l'organització en la salut de la persona que està en situació de baixa mèdica, però, en d'altres, amb un marcat contingut professional.
En aquest sentit, la Llei orgànica 3/2018, de 5 de desembre, de protecció de dades personals i garantia dels drets digitals (LOPD), en l'article 88, regula el dret a la desconnexió digital en l'àmbit laboral, i estableix que els treballadors i els empleats públics tenen dret a la desconnexió digital a fi de garantir, fora del temps de treball establert legalment o convencionalment, el respecte del seu temps de descans, permisos i vacances, així com de la intimitat personal i familiar. Obliga, a més, l'ocupador a elaborar una política interna dirigida a treballadors, incloent-hi els que ocupin llocs directius, en la qual han de definir les modalitats d'exercici del dret a la desconnexió i les accions de formació i de sensibilització del personal sobre un ús raonable de les eines tecnològiques que eviti el risc de fatiga informàtica.
D'altra banda, l'article 20 bis del TRLET estableix que els treballadors tenen dret a la intimitat en l'ús dels dispositius digitals posats a la seva disposició per l'ocupador, a la desconnexió digital i a la intimitat enfront de l'ús de dispositius de videovigilància i geolocalització en els termes establerts en la legislació vigent en matèria de protecció de dades personals i garantia dels drets digitals. Cal destacar, també, que està en fase de tramitació parlamentària el Projecte de llei per a la reducció de la durada màxima de la jornada ordinària de treball i la garantia del registre de jornada i el dret a la desconnexió, que proposa una modificació d'aquest article per reforçar el dret dels treballadors a la desconnexió. També en l'àmbit de l'ocupació pública es reconeix aquest dret a tots els empleats públics en l'article 14.j bis del TRLEBEP, en assenyalar que els empleats públics tenen, en correspondència amb la naturalesa jurídica de la seva relació de servei, dret a la intimitat en l'ús de dispositius digitals posats a la seva disposició i enfront de l'ús de dispositius de videovigilància i geolocalització, així com a la desconnexió digital en els termes establerts en la legislació vigent en matèria de protecció de dades personals i garantia dels drets digitals.
En definitiva, es tracta d'un dret de tothom que no pot ser infringit amb accions de l'ocupador que suposin una invasió de l'àmbit personal dels treballadors fora del temps de treball. L'abast d'aquestes limitacions és, a la pràctica, controvertit a conseqüència de l'enorme casuística que es planteja, i una de les situacions en les quals es planteja és la de baixa mèdica. Doncs bé, és molt interessant en aquests casos recórrer a la doctrina judicial més recent, entre la qual destaca la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Galícia de 25 d'abril de 2025 (rec. 338/2025).
En el cas analitzat en aquesta Sentència, l'empresa va reconèixer haver enviat a una treballadora diferents correus electrònics durant el temps que aquesta estava en situació d'incapacitat temporal, a conseqüència de la baixa mèdica que li va ser estesa per malaltia comuna. El Tribunal Superior de Justícia de Galícia recorda la seva doctrina anterior en aquests casos, segons la qual el dret a la desconnexió digital, recollit en l'article 88 de la LOPD, no sols comprèn el dret del treballador a no respondre a les comunicacions de l'empresari o de tercers, sinó també el deure d'abstenció de l'empresa i, en conseqüència, a no posar-se en contacte amb el treballador. En altres paraules, el dret a la desconnexió digital exigeix que no es rebin comunicacions de l'empresa fora de l'horari laboral, de manera que aquest dret no es compleix pel fet que el treballador no estigui obligat a respondre a les comunicacions rebudes fora de l'horari laboral de forma gairebé immediata.
A més, en aquest cas el dret a la desconnexió digital està vinculat al dret fonamental a la integritat moral, mitjançant el qual, com ha assenyalat el Tribunal Constitucional en les sentències 120/1990 i 207/1996, es protegeix la inviolabilitat de la persona, no només contra atacs dirigits a danyar el seu cos o esperit, sinó també contra qualsevol tipus d'intervenció en aquests béns sense el consentiment del seu titular, ja que la treballadora va rebre correus electrònics del personal de l'empresa durant la baixa per malaltia temporal.
En definitiva, l'actuació de l'empresa, que incompleix l'obligació de desconnexió digital en el cas d'una treballadora en situació d'incapacitat temporal, vulnera la integritat moral de la treballadora perquè atempta contra la seva dignitat, atès que l'empresa espera que la treballadora estigui a la seva disposició en qualsevol moment de la seva vida, fins i tot en situació d'incapacitat temporal, per atendre o almenys rebre les comunicacions de l'empresa. Tot això impedeix el lliure desenvolupament de la personalitat sense ingerències injustificades fora dels límits estrictes del temps de treball i dificulta l'exercici de la intimitat inherent a la vida personal i familiar i els drets de conciliació establerts en l'article 88 de la LOPD. No basta, d'altra banda, que l'ocupador justifiqui la seva conducta en una decisió d'una persona de l'organització sense intervenció directa d'aquesta, sinó que ha de garantir l'aplicació de mesures tècniques que impedeixin aquest tipus de comunicacions amb treballadors durant les seves baixes mèdiques, o justificar la impossibilitat d'adoptar aquest tipus de mesures.