El Reglament (CE) núm. 883/2004, del Parlament Europeu i del Consell, de 29 d'abril de 2004, regula la coordinació dels sistemes de Seguretat Social dels diferents països que conformen la Unió Europea (UE). Les normes d'aplicació d'aquest Reglament van ser adoptades poc després en el Reglament (CE) núm. 987/2009, del Parlament Europeu i del Consell, de 16 de setembre de 2009. Aquestes dues normes configuren el marc normatiu de la UE en matèria de coordinació dels sistemes de Seguretat Social i estableixen els procediments per al reconeixement de drets en aquesta matèria basats en els principis de servei públic, eficàcia, assistència activa, servei ràpid i accessibilitat, incloent-hi l'accessibilitat electrònica, en particular per a les persones amb discapacitat i les persones d'edat avançada.
Aquesta normativa estableix que la persona que exerceixi una activitat per compte d'altri o pròpia en un estat membre estarà subjecta a la legislació d'aquest estat membre, fins i tot en el cas que temporalment el treball es faci en un altre estat membre, a condició que la durada previsible d'aquest treball no excedeixi de vint-i-quatre mesos i que aquesta persona no sigui enviada en substitució d'una altra persona.
Com a regla general, s'han de totalitzar els períodes cotitzats en tots els estats membres a l'efecte d'acreditar els períodes mínims de cotització, de manera que tots es computaran com si es tractés de períodes coberts sota la legislació de la institució que ha de reconèixer el dret. Això no significa que existeixi una única legislació de seguretat social en l'àmbit de la UE, ja que cada estat membre té la seva, però permet als treballadors obtenir drets de protecció social en qualsevol dels estats membres computant tots els períodes cotitzats en l'àmbit territorial de la Unió.
Així doncs, una persona que hagi treballat en diferents estats de la UE pot sol·licitar la protecció social que necessiti sabent que es totalitzaran els períodes cotitzats en tots els països, i obtindrà la prestació que correspongui. Per a això, cada estat en el qual s'hagi cotitzat ha de calcular la prestació tenint en compte únicament els períodes d'assegurança o residència complerts en virtut de la legislació que aplica i, a continuació, ha de calcular també la quantia teòrica de la prestació a la qual l'interessat tindria dret si tots els períodes d'assegurança o residència complerts en virtut de les legislacions dels estats membres s'haguessin complert únicament en virtut de la legislació que aplica. Sobre aquesta base d'aquesta quantia teòrica, es determina la prestació efectiva prorratejada en funció de la durada dels períodes complerts en virtut de la legislació que és aplicable en relació amb la durada total dels períodes complerts en tots els estats membres. Aquest és el principi conegut com a pro rata temporis, de manera que es percep una única prestació, però el cost es reparteix entre els estats implicats de manera proporcional.
Per determinar la legislació nacional que ha de ser aplicada en cada cas, s'atén el criteri de residència del treballador o treballadora quan exerceixi una part substancial de la seva activitat en aquest estat membre o quan depengui de diverses empreses que tinguin la seva seu o el seu domicili en diferents estats membres. Si no s'exerceix una part substancial del treball en l'estat de residència del treballador o treballadora, s'aplica la legislació de l'estat membre en el qual l'empresa que l'ocupa principalment tingui la seu o el domicili.
Doncs bé, sobre la base d'aquesta normativa, recentment el TJUE ha resolt una qüestió important. Es tracta de la Sentència de 4 de setembre de 2025 (assumpte C-203/24), que aborda el supòsit d'un treballador per compte d'altri resident als Països Baixos (NL) que presta activitat en diversos estats membres a bord d'un vaixell. L'autoritat neerlandesa va considerar que el treballador efectuava als Països Baixos una “part substancial” de la seva activitat i, per això, li va aplicar la legislació neerlandesa de seguretat social. No obstant això, el TJUE assenyala que, per apreciar si s'efectua una “part substancial” en l'estat de residència només poden usar-se els criteris de temps de treball o de remuneració, i cal aconseguir almenys el 25% en un d'aquests dos criteris. No cal compensar un percentatge inferior al 25% amb altres circumstàncies (matrícula del vaixell, seu de l'ocupador, lloc d'embarcament/desembarcament, etc.), de manera que, si no s'arriba al 25%, no s'aplica el criteri de residència i cal acudir a la legislació de l'estat de l'ocupador.
Per finalitzar, el TJUE estableix que el període per valorar la “part substancial” és el dels dotze mesos civils següents a l'inici de la situació de pluriactivitat, amb la finalitat de facilitar les decisions provisionals i la seva coordinació entre les diferents institucions.